Rebuscar entre els meus records d’adolescència no és un exercici fàcil, ni volgut, ni agraït. D’aquells anys, rondant entre les parets d’un institut carregat d’etiquetes, de prejudicis i de canvis, només n’he sabut salvar el tresor del bon fer vocacionat d’algunes persones que m’han inspirat, des d’aleshores, en la manera de ser i de fer.
La Rosa, amb la seua abnegació per no abandonar mai l’ovella perduda; la Montalbà, que em va inculcar la passió per la lectura ben llegida i per escriure, component textos ben assentats, construïts amb les bastides de la sintaxi; el Portella, que rere d’aquella por a l’autoritat concebuda després de les reiterades (i merescudes) visites al seu despatx, vaig descobrir-hi un home que m’encomanà la seua passió pel que ens ensenyava, de qui vaig aprendre a aprendre,…
Un capítol a part, o ben bé un llibre sencer, es mereix en Medrano. Talment com un John Keating al Club dels poetes morts, es passejava pels passadissos apressadament, amb la maleta a les mans, la mirada inquieta -quasi trapella- i la ratlla d’un somriure, a joc amb el seu trajo perenne. Per atzar o perquè pensava escollir el mal menys dolent, als meus ulls d’adolescent, desinteressat per tot, vaig apuntar-me a una variable de no-sé-què de l’economia, que impartia.
Sabedors del seu interès per la política i el seu vincle amb el moviment socialista, només entrar a classe li etzibàvem algun retret contra el fer i desfer del govern del PSOE. Ell, en lloc de tallar-nos, ens preguntava per les nostres raons; ens interpel·lava i debatia les nostres paraules; obria nous fronts de debat,… Molts dies, acabava sonant l’esperat timbre, sense haver obert els llibres.
Il·lusos de nosaltres! Pensant-nos que havíem estalviat fer classe i havíem aconseguit passar l’estona sense fer res! Ara, amb la perspectiva del temps, m’adono de com vas saber fer-nos capaços de coses tan importants com fer néixer la inquietud de preguntar-nos el perquè de les coses; conferir-nos criteri i veu pròpies per defensar les nostres conviccions, sempre des del diàleg; despertar el nostre desig de participar i implicar-nos per millorar la comunitat.
Al cap dels anys, vam seguir retrobant-nos, casualment o per la nostra coincidència a l’ajuntament, a l’estudi de Ràdio Tàrrega, en el context d’algunes lluites compartides,… Lluny d’esquivar-me, sempre trobaves temps per aturar-se un moment i interessar-te per detalls de la meua vida, reconeixent el meu treball i animant-me a seguir endavant.
No fa massa, vaig tenir la sort de saber manifestar-te la transcendència del teu pas per la meua vida i donar-te’n les gràcies. Com no podia ser d’altra manera, vas procurar treure’t tot el mèrit.
Gràcies per la teua generositat, Manel. Descansa en pau, senyor, mestre i amic!